Han sentit por quan s'han creuat amb la policia quan anaven a comprar el pa durant l'estat d'alarma? Imaginin un estat d'alarma constant, 24 hores al dia, 365 dies a l'any. És el que viuen al voltant de mig milió de persones a l'Estat espanyol, les que es calcula que estan en situació irregular. Són potencials persones deportables, amb la por i ansietat que això comporta.

Des de 2010 fins a 2019, Espanya ha deportat 223.463 persones. A la majoria, més de 130.000, les va expulsar del terrioti quan ja havien entrat. Van ser víctimes de la violenta maquinària estatal de les devolucions (56.576) i les expulsions (74.454), moltes amb pas previ pels gens recomanables Centres d'Internament d'Estrangers (CIE). A la resta, 92.433 persones, va bastar amb no deixar-les travessar les fronteres legals que tamisen diàriament el enorme flux de les persones que es mouen.

Hi ha diverses maneres de deportar un estranger. Unes més violentes, altres més burocràtiques, però totes resulten molt lucratives per a les empreses del control migratori, que s'han embutxacat gairebé 130 milions d'euros públics en sis anys. Però també són altament traumàtiques per a qui les pateix: ciutadans lliures (en la seva immensa majoria) als qui les polítiques migratòries europea i espanyola rebaixen a la categoria de deportable, és a dir, d'un sol ús, indesitjats per al nostre sistema.

Aquestes són algunes de les dades que recull el dens informe Vulneracions dels drets humans en les deportacions, un treball dels col·lectius Iridia i Novact que posa el focus en els retorns involuntaris, "l'acte de desplaçament forçós a través del qual una persona és traslladada, mitjançant l'ús de la força o l'amenaça del seu ús, des del país de residència o estada fins al país pel qual va accedir a l'Estat espanyol", defineixen.

Una "política ideològica, selectiva i discrecional que justifica el control constant de la població migrant", expliquen. Alguna cosa que s'ha consolidat com a pedra angular de la política europea de migracions, sense importar l'alt cost personal que paga qui passa pels seus engranatges, ni els forats en els ordenaments jurídics d'un Estat de dret que genera en comptables ocasions, denuncien.

Amb tot, les xifres són incompletes ja que, adverteixen, "no es publiquen de manera periòdica ni sistematitzada", mostrant "una gran falta de transparència per part del Govern espanyol i del Ministeri de l'Interior". Sembla un procés que no es vol mostrar i que deixa fora del radar estadístic les criticades devolucions en calent, sepultades per "una falta de transparència flagrant" en pràctiques que escapen de qualsevol procediment legislatiu previst en la Llei d'Estrangeria.

Repunt desde 2017

El que sí que queda patent és que aquesta pràctica s'ha intensificat des de 2017, quan la immigració ha tornat a copar l'atenció política, mediàtica i social, i els discursos racistes i xenòfobs han arribat fins al cor de les institucions públiques. "La tendència en el total de deportacions ha decrescut des de fa una dècada, encara que des de l'any 2016 ha experimentat un canvi", asseguren, augmentant des de 2017 totes les formes de deportació: expulsions, devolucions i denegacions d'entrada.

En termes absoluts, hi ha molts menys retorns de dones que d'homes, però el nivell de "violència sistèmica i situacions de vulnerabilitat" és més evident en el cas d'elles. Especialment per a les treballadores sexuals i les treballadores de la llar en situació no regularitzada, especifica l'informe. "En tots dos casos, es veuen sotmeses a la precarietat de l'economia informal i a situacions que afavoreixen l'explotació", conclouen. Una cosa de la qual només es pot responsabilitzar a l'Estat, que és el que "desprotegeix a aquestes persones i les coarta a través de la por i el control, impedint el seu accés a recursos i serveis", asseveren els autors.

Potser són les expulsions la forma més traumàtica de deportació. A diferència de les devolucions, l'expedient de les quals s'incoa en accedir irregularment al país, les expulsions són deportacions de persones que ja resideixen en l'Estat espanyol i que "s'imposen a través d'una sanció administrativa fruit de ser detectades amb la situació administrativa irregular o de tenir una condemna penal", puntualitzen els experts.

El 80% no són conseqüència d'un delicte, sinó d'una falta administrativa, l'estada en situació irregular. N'hi ha exprés, sense pas previ pel CIE i efectuades en menys de 72 hores gràcies a una greixada i invisible maquinària policial que acaba en un avió, amb l'expulsat emmanillat a un altre fins a arribar, en la immensa majoria dels casos, al Marroc. El gendarme de fronteres europeu i espanyol per excel·lència és el destí d'estrangers tant marroquins com d'altres països africans, emfatitza l'estudi, que dedica al veí alauí un capítol sencer de l'estudi.

Allà va ser deportat Yasim Bendriss, un jove nascut i criat a Madrid que va ser condemnat per un delicte no greu a una pena de presó. No va passar per la presó, sinó que va ser arribat de la comissaria de Aluche, a Madrid, fins a l'aeroport de Melilla, des d'on va ser abandonat a la seva sort a Nador amb 90 cèntims en la butxaca.

"El context de fronteres i el propi sistema de deportació al Marroc genera vulneracions de drets al país: trasllats a centres de detenció no formal o a comissaries a l'espera de ser desplaçades forçosament", assegura l'experta en el sistema Daniela Lococo.

"Batudes racistes, un origen molt comú"

Aquest final de viatge té un inici que es repeteix una vegada i una altra. Comença en una plaça, en un parc, en una estació de metro… En qualsevol espai públic on la policia dugui a terme la identificació i posterior detenció d'un indocumentat. Les organitzacions defensores de Drets Humans tenen un nom més descriptiu, "batudes racistes", identificacions basades en un perfil ètnic-racial i en a l'atzar, l'estar en el lloc i el moment que la policia ha decidit que és l'equivocat per a les persones no blanques.

"Aquest fet té conseqüències directes en la mobilitat deambulatoria, que es troba coartada per a les persones que no compten amb una situació administrativa regularitzada", asseguren els investigadors.

Més de 800 milions per a 'fronteres intel·ligents' espanyoles

No és una manera de parlar dir que hi ha deportacions patrocinades per El Corte Inglés. Entre 2014 i 2020 es van realitzar aproximadament 450 contractes públics vinculats amb el sistema de deportació d'Espanya per una suma de 127 milions d'euros. Part d'aquests diners ha estat facturat per empreses informàtiques d'aquesta companyia, que no ven només roba.

L'arquitectura necessària per aquesta missió exigeix de mecanismes legals, tecnològics (reconeixement facial, empremtes dactilars…), infraestructura física i recursos humans i materials "organitzats, desenvolupats, actualitzats i mantinguts per organismes públics" que no es podrien aconseguir sense la participació del sector privat. Empreses que conformen una lucrativa indústria, la del control migratori, investigada entre altres, per la fundació Por Causa en col·laboració amb Público. El que ens costa aquest mecanisme pot consultar-se en aquest especial. Els diners invertits és fins a vuit vegades major del qual Espanya gasta en acolliment i integració de migrants, el que que no genera cap benefici ni econòmic ni demogràfic al país.

L'informe de Iridia i Novact identifica als mateixos actors que el de Por Causa: gegants de la indústria militar i armamentística que fan diners proveint d'armes als països dels quals després fugen les persones que busquen refugi a Europa. Fan caixa possibilitant guerres i tornen a fer-la frenant a les persones que escapen d'elles. Tot ho paguem els ciutadans i els polítics als quals votem els posen noms que emmascaren el destí real dels nostres diners.

En aquest cas, el model de deportació i control fronterer s'ha anomenat des de Brussel·les Smart Borders, fronteres intel·ligents. Qui no voldria tenir una? Però les fronteres no funcionen igual que les aspiradores. Encara que sembli que fan el mateix —netejar el que no volem a casa— les seves conseqüències són molt diferents. "Entre 2014 i 2020, Espanya ha rebut 812,1 milions d'euros de fons europeus per a control i ordenació dels fluxos migratoris amb l'objectiu d'avançar en la implementació dels sistemes Smart Borders", asseguren els investigadors.

Les empreses que es lucren

Sense els serveis i equipaments tecnològics d'aquesta indústria seria impossible mantenir el model Smart Borders. Una de les potes d'aquest sistema és la identificació dels quals ja són aquí, dels que viuen entre nosaltres. Aquí són clau les empreses del sector tecnològic que "donen suport als sistemes d'informació i comunicació vinculats amb les bases de dades per al control migratori". Hi ha noms desconeguts, però altres resulten més familiars: Indra Sistemes S.A., Informàtica El Corte Inglés, GMV Solucions Globals Internet S. a. O., Telefònica Solucions d'Informàtica i Comunicacions d'Espanya, entre altres.

En els llocs fronterers fan falta sistemes de vigilància de fronteres i els seus perímetres. Aquí treballen companyia com Amper, Indra Sistemes S. a., Informàtica Corte Inglés, Manusa, Everis, VISION BOX Solucions de Vision per Computador S. a., Gemalto S. a. (Thales Group), Atos Solutions and Services Ibèria S. a., Eulen Seguretat, entre altres.

Als carrers i barris de l'Estat espanyol també fan falta ulls intel·ligents que cacin al magrebí, al subsaharià o al llatí. La policia, aquí, recorre a empreses de seguretat privada que participen de manera directa o indirecta en controls d'identitat. També a empreses de ciberseguretat que desenvolupen "sistemes de videovigilància massiva en l'espai públic", i sistemes d'informació per a la gestió i actuació policial. Destaquen les empreses Herta Security, Avigilon (subsidiària de Motorola Inc.), isionipnet, Prosegur, Eulen, Securitas, PROSETECNISA, Metròpolis Seguretat i Protecció, Ilunion Seguretat, Astra Sistemes i Ombuds.

"Aquesta situació afecta a una gran part de la població per ser migrant i racialitzada, generant un marc discriminatori. I la deportació és el moment de violència institucional més greu que s'exerceix sobre una persona", assegura Andrés García Berrio, un dels autors de l'informe que s'ha presentat a Barcelona, un dia després que el CIE de Zona Franca tornés a reobrir després de set mesos buit per la covid. La pandèmia no frena la maquinària d'expulsions.