Antonio Turiel rep Públic al despatx que té com a investigador de l'Institut de Ciències del Mar del Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC) per parlar a fons sobre les conseqüències energètiques de la guerra a Ucraïna i les mesures que s'estan prenent contra Rússia. Doctor en física teòrica i expert en oceanografia, des de fa anys s'ha convertit en un referent a l'hora d'abordar el final de l'era dels combustibles fòssils barats, sens dubte un dels elements claus per mantenir l'actual sistema econòmic. Autor del bloc The Oil Crash, l'any passat va publicar Petrocalipsis. Crisis energètica global y cómo (no) la vamos a solucionar (Editorial Alfabeto).

Convençut que estem a l'inici d'un canvi d'era marcada per una creixent escassetat de recursos, adverteix que l'encariment del gas natural -ja molt important abans de l'inici de l'actual conflicte bèl·lic- també ens deixa a les portes d'una nova crisi alimentària global. Subratlla que els plans de la Unió Europea per reduir a curt termini la dependència de les importacions russes són insostenibles si es vol evitar un enorme impacte econòmic i no amaga que anem cap a un col·lapse en pocs anys, conseqüència directa d'haver apostat per una "idea equivocada" com és el "creixentisme". Per a ell, el decreixement "és inevitable", però recalca que existeixen els coneixements per mantenir un "nivell de vida molt semblant a l'actual". Això sí, amb un imprescindible canvi del model econòmic. 

La Unió Europea ha anunciat la intenció de reduir en dos terços les importacions de gas rus a finals d'aquest 2022 i prescindir-ne totalment en cinc anys. És possible?

No. Hi ha una anàlisi molt bona de l'Alfons Pérez, de l'ODG, que explica que moltes d'aquestes mesures ja s'havien anunciat el 2014 i es van fer una sèrie d'inversions per disminuir la dependència del gas rus, però el que ha passat és que ha augmentat. Què ens fa pensar que aquesta vegada seria diferent? Si prescindim del gas que ens ve del major exportador del món l'hauríem de treure d'algun altre lloc, però no pot sortir d'enlloc. S'està dient que s'augmentaran les importacions de gas natural liquat (GNL) de països com els Estats Units, però els Estats Units tenen dos problemes grossos: un, que ja s'ha arribat al màxim de producció del fracking, que sempre ha estat ruïnosa i s'ha mantingut perquè hi havia altres negocis al costat com el petroli; i dos, els Estats Units han fet una inversió molt grossa en plantes de regasificació i en tres o quatre anys ha passat d'exportar via vaixell d'uns 5.000 milions de metres cúbics de gas als 50.000 d'ara, però és que Rússia n'exporta 200.000 milions! Encara que no tot el que exporta Rússia va a Europa, sí que ho fa la majoria i és impossible que els Estats Units ho puguin suplir. L'única opció que tindries és el gas de Qatar, però el problema és que té contractes de subministrament a llarg termini amb països com la Xina que no són fàcils de trencar i costaria molt diners.

Perquè d'aquí 9 o 10 mesos fóssim capaços de reduir en dos terços [les importacions del gas rus] només hi ha una manera i és amb un descens del consum molt radical, el que implicaria una crisi econòmica de grans proporcions. No sé si al final els nostres apreciats líders ens estan preparant per a un decreixement forçat, o s'han begut l'enteniment o queda molt bé fer grans declaracions, però en el fons són uns hipòcrites i estan esperant que la guerra d'Ucraïna acabi quan abans millor i recompondre una mica relacions amb Rússia, o una barreja de tot plegat. En qualsevol cas, mantenir tot tal com està i fer aquesta reducció és físicament impossible.

En aquest escenari, algunes esferes estan intentant ressuscitar el gasoducte MidCat, que connectaria l'Estat espanyol amb França creuant Catalunya. Realment és una alternativa, tenint en compte que trigaria uns anys a acabar-se?

Sent molt optimistes, posant-hi molts recursos i segurament saltant-se alguna reglamentació pel camí, estimo que el temps mínim per acabar la instal·lació és d'un any i mig. Però per fer-ho correctament seria més temps. Tota aquesta idea de la connexió del MidCat es basa en el fet que Espanya té la meitat de capacitat de regasificació d'Europa. En el context de la UE, les reserves de gas estan de mitjana per sota del 30% i a Espanya estan per damunt del 50% i seria fer la infraestructura per bombejar aquest gas cap a Europa. El problema és d'on sortiria aquest gas i al final el que passaria és que Espanya estaria pitjor que ara i Europa només lleugeríssimament millor. Des d'aquest punt de vista és una estupidesa. En la trobada de la setmana passada entre Pedro Sánchez i [Ursula] Von der Leyen se'n va parlar i aquesta va dir que també serviria per exportar hidrogen cap a Europa. Això em sembla molt preocupant.

Per què?

Perquè amb l'hidrogen el problema que hi ha són les pèrdues en el reprocessament i després si el vols aprofitar en motors també hi ha més pèrdues i això fa que Europa no es podria autoabastir. De fet, la pròpia estratègia d'Europa d'hidrogen ho reconeix. Penso que el pla que hi ha a Europa és anem a xuclar tanta energia com puguem dels territoris satèl·lits i nosaltres podríem convertir-nos en una colònia energètica d'Alemanya per mantenir-la industrialitzada, ni que sigui a canvi de sacrificar territoris, com el nostre. És un moviment que em sembla perillós perquè va en la direcció de perpetuar aquest model extractivista i fossilista i que amb la idea que és verd i renovable ens conduiria a un empobriment, com intenten fer amb d'altres territoris. Però també penso que és un model que fracassarà perquè té molts punts febles, en particular perquè el model de renovables que planteja depèn molt de materials i combustibles fòssils i, simplement, no es podrà executar.

El preu del gas s'ha multiplicat per 10 els darrers dos anys i des de l'inici de la guerra a Ucraïna s'ha disparat encara més, però el subministrament rus no s'ha aturat. Per què s'encareix?

Hi ha un component que és especulatiu que s'ha de tenir en compte. Però molt abans que comencés la guerra el preu ja anava car. Hi ha un problema que és senzill i real, que és que la producció de Rússia ja porta 20 anys amb poques variacions. Van fer un petit increment gràcies a la posada en explotació de nous camps a la Sibèria oriental, però és que ja se'ls ha acabat el país. I sembla que ja no pujarà més i començarà a descendir. Rússia és dels pocs països que ha reconegut el pic del petroli i el pic del gas i això és interessant, perquè vol dir que se n'adona que els seus recursos són finits, que s'està arribant als màxims i que s'anirà a un menor nivell productiu. Per tant, l'encariment té bastant a veure amb la incapacitat que té Rússia de subministrar més gas.

Rússia està complint els contractes que tenia, però hi ha un tema i és que a Europa bona part del subministrament era al mercat spot, no era un contracte a llarg termini, és a dir, vas al mercat diari i compres el que hi hagi [i al preu del moment]. Aquest tipus de compra, que és absurda, explica una part important de la vulnerabilitat europea, perquè t'arrisques a què hi hagi fluctuacions de preu. Xina ja fa temps que va signar un contracte de subministrament per a 20 anys amb Rússia a un preu fix, però Europa no ho ha fet.

El problema és que dins de la mentalitat dels economistes clàssics, que són els que estan dirigint Europa i Espanya, no hi pot haver problemes de subministrament de recursos i aleshores perquè hem d'anar a contractes tan complicats quan el gas és abundant? Doncs quan el gas deixa de ser tan abundant tenim un problema. Una part important de la pujada de preus té a veure amb això. I l'altra part també està lligada a l'especulació.

Per dir-ho en termes pandèmics, les conseqüències energètiques del conflicte bèl·lic ens estan anticipant alguns anys els que serà la nova normalitat en aquest àmbit?

El que ha passat a Ucraïna ens ha catapultat uns quants mesos al futur. Ja estàvem en una tendència molt dolenta, ha accelerat un procés que ja estava en marxa. Estem en una fase de declivi pronunciat en la producció de petroli, hi ha un problema impressionant amb el dièsel, hi ha el problema dels aliments,... Amb la guerra introduïm nous factors de complicació que no haurien d'estar necessàriament a la taula i comença a haver-hi noves derivades. Rússia és una gran potència industrial i un gran exportador de matèries primeres que es fan servir en un munt de processos, no només les energètiques. Et trobes impactes en l'alta tecnologia. Rússia és el primer productor i exportador de substrat de safir, que es fa servir per muntar els xips de més alta generació. En produeix al voltant del 80%. Si deixa d'exportar-ne, com faràs els xips? I resulta que Ucraïna és el principal productor de gas xenó, que es fa servir per gravar els xips de més alta generació. I anant a coses més mundanes, Rússia ja havia reduït a la meitat les exportacions a la UE d'acer i també hi ha altres matèries primeres en què s'ha accelerat la caiguda.

Ens podem trobar amb un risc real de desabastiment energètic a curt termini?

Sí. El principal combustible amb el que ens podem trobar amb una situació de desabastiment és el dièsel. El màxim de producció va assolir-se el 2015, va mantenir-se fins al 2018 i des d'aleshores ha caigut un 15%, això vol dir que alguns països no n'han pogut consumir i això està afectant operacions de mineria, per exemple, i fa que hagin de tancar mines d'urani i de carbó. S'han encadenat notícies molt preocupants: els inventaris de dièsel del món estan en mínims històrics, BP i Shell han suspès les vendes de dièsel al comptat a Alemanya, només compleixen els contractes subscrits amb anterioritat, i, al mateix temps, l'Aràbia Saudita ha col·locat una ordre de compra de dièsel a una escala monstruosa al mercat internacional, està acaparant-ne perquè veu que es quedarà sense. En un moviment paral·lel, la Xina ha ordenat a totes les seves refineries estatals que no exportin més gasolina perquè no poden assegurar que en tingui prou per les necessitats nacionals. Tot això sona a campi qui pugui i a desabastiment.

Més enllà de la necessitat de prendre mesures per intentar aturar la guerra, les sancions de la UE contra Rússia en certa manera li poden tornar com un bumerang? Ho dic perquè es pot pensar que actua fent seguidisme dels Estats Units, però sense ser autosuficient a nivell energètic.

Estats Units pot jugar amb la dignitat de dir que prescindeix de les importacions energètiques russes, però és que no en depèn, i la UE té una dependència brutal. Al final el problema que té l'economia europea és que està molt interconnectada amb la russa i qualsevol mesura de represàlia t'acaba tornant i en el cas d'Europa et torna augmentada. No sé fins a quin punt als Estats Units li interessa que Europa s'empobreixi perquè sigui menys competència per aquests recursos cada cop més escassos, no sé si arriben a ser tan intel·ligents. El que passa és que als Estats Units també li pot sortir el tret per la culata, perquè va posar aquesta prohibició d'importació de productes energètics sabent que en depèn poc, però Rússia ha anunciat que limitarà les exportacions d'altres matèries primeres. I resulta que els Estats Units sí que depèn del ferro, del níquel o de l'urani enriquit rus. Això no estava previst, però a Rússia tampoc són idiotes. És una mica de la destrucció econòmica mútua assegurada, i al final tots prendrem mal.

Ara sembla que sí que hi ha una voluntat de canviar el sistema de fixació del preu de l'electricitat per deslligar-lo del preu del gas. Això és conseqüència del xoc actual, però és una mesura que podria haver pres molt abans.

Sí i et diré més, les mesures que es proposen són un mal pedaç, perquè no es toca el sistema marginalista. El que es planteja és establir un sistema de compensacions econòmiques, de manera que si es passa d'un cert preu s'agafi una part dels beneficis de les elèctriques i es facin transferències internes a productores per compensar-lo. Segons la teoria econòmica que apliquen, en principi amb el sistema marginalista s'afavoreix que apareguin noves tecnologies i noves energies que s'aprofitin d'aquest diferencial de preus i que si són més econòmiques puguin obtenir beneficis. El que passa és que en el món físic real no hi ha noves tecnologies ni noves energies, amb la qual cosa es demostra que és un sistema que ha fracassat, perquè la realitat física del món no coincideix amb la teoria econòmica d'aquests senyors. No volen acceptar que hi ha uns límits físics al món i no volen abandonar el sistema marginalista, perquè en el fons és el primer pas per acceptar que tota la seva teoria econòmica és una teoria fracassada en un món finit.

Ja portem mesos amb una inflació desbocada, que va a més i afecta gairebé tots els àmbits, però vostè alerta des de fa temps que estem a les portes d'una crisi alimentària global molt greu. El gas també hi té un paper clau?

El que ha fet aquest extractivisme i turbocapitalisme és fomentar una hiperindustrialització [de l'alimentació] i el que passarà ara és que caldrà tornar una mica enrere i la gent haurà de destinar una porció més gran de la seva renda disponible a comprar els aliments i quedaran menys diners per a les despeses discrecionals. A l'alimentació l'hi veig un potencial disruptiu enorme, perquè si al problema d'encariment si uneix una situació de desabastiment això té un potencial terrible per generar revolucions i guerres i aquí es produeix un efecte papallona. Imagina les conseqüències per a Espanya d'una revolta pels aliments a Algèria, o per a tot el món a Egipte, per on passa el canal de Suez, o a l'Aràbia Saudita. Recordem que a les primaveres àrabs de 2011 hi havia un component molt fort dels aliments. La FAO porta alertant com a mínim des del passat octubre que anàvem a una crisi alimentària per l'encariment dels aliments, tant per la repercussió dels costos dels combustible en la maquinària i en el transport, com per l'encariment dels fertilitzants.

La FAO sempre havia dit que a l'abril d'aquest any es podria produir una greu crisi alimentària i de cop Rússia envaeix el gran graner d'Europa, un país de 40 milions d'habitants amb capacitat per alimentar-ne 600. L'encariment del gas natural ha provocat una disminució dràstica de la producció de fertilitzants nitrogenats. Durant algunes setmanes van tancar moltes plantes [de producció de fertilitzants] a Europa i a Espanya van fer-ho les de Fertiberia. Després han reobert, però no amb la mateixa producció i a uns preus més elevats. Però és que, a més, les potasses [un altre fertilitzant clau] tenen com a principals productors mundials Rússia i Bielorússia i els fosfats, que tenen el Sàhara Occidental com a principal productor, fa anys que estan en una situació delicada i ja estan arribant al màxim de producció. Tenim la tempesta perfecta.

Què suposa tot plegat?

Representa un desafiament enorme. Passar d'un model d'agricultura industrialitzada, hipermecanitzada i amb una gran injecció d'energia provinent dels combustibles fòssils a una de regenerativa i ecològica és una tasca ineludible, però no es fa d'avui per demà, necessita un temps. Ara que encara tenim abundància de combustibles fòssils crec que hauríem d'invertir molts recursos cap a aquesta transformació i preparar-nos pel que ve a continuació, però no s'està fent.

La revolució verda de l'agricultura dels anys 60-70 va ser una cosa tecnològicament interessant, però tenia unes conseqüències que s'havien d'haver elaborat, però no es va fer, es va posar la directa, es va agreujar la situació i hem anat a una gran velocitat cap al desastre. Hem de fer una transició cap a un model que no necessiti aquesta injecció de combustibles fòssils. Necessitem dècades per fer l'adaptació i el planeta tindrà una capacitat finita de càrrega d'humans. En un moment donat la població s'ha d'estabilitzar i no sé si serà en el volum actual o inferior. El millor seria posar-nos ja mans a la mà obra i fer la transició de manera suau i que la població tendeixi a estabilitzar-se per si mateixa.

Això implicaria col·lapsar de manera planificada, com plantegen pensadors com Jorge Riechmann, però no sembla que ens aboquem a aquest escenari, sinó més aviat a un campi qui pugui.

El Jorge Riechmann sempre parla de col·lapsar millor, és a dir, buscar una manera més adient de fer-ho. No podem evitar el col·lapse, entès com una simplificació de les estructures socials que no té perquè ser la total destrucció de la civilització ni de l'espècie humana, però sí una simplificació per arribar a uns nivells que siguin sostenibles en el sentit propi de la paraula. Però quina és l'actitud davant d'això? Aprofundir les contradiccions que tenim, en comptes d'anar a l'arrel dels problemes. Al final, el col·lapse sempre és un mal autoinflingit, bàsicament perquè la societat està entestada en una certa idea equivocada que és que la que ens està portant al desastre. La idea equivocada de la nostra civilització, que diria que quasi és de caràcter religiós, és el creixentisme, és el que ens porta a la perdició. És evident que seguim el rumb del col·lapse, perquè hem posat per davant una idea equivocada a la realitat física del planeta.

Per tant, el decreixement és una certesa?

És inevitable, el que podem escollir és quin tipus de decreixement volem, si un de caòtic o un d'ordenat. El caòtic implica patiment, mort, gana, guerra, malalties i, segurament, ecofeixisme, feudalisme, sistemes autoritaris, ... Un d'ordenat una de les coses importants que hauria de tenir és la democràcia i després que fos equitatiu i igualitari al màxim possible. Però ja entenc que partim d'on partim i amb l'hegemonia cultural que té el capitalisme és una utopia, però és la utopia a la que hem d'aspirar.

Alguns dels escenaris previstos per l'Agència Internacional de l'Energia comporten una caiguda del 50% de la producció de petroli del 2018 per a l'any 2025. Això ens abocaria a una crisi brutal!

Per a l'Agència Mundial de l'Energia estem en un moment de pics de demanda, però si mires les gràfiques posen diferents escenaris de demandes i d'oferta. En l'escenari més dràstic, si no hi hagués més inversió en producció, hi hauria un desfasament entre la demanda de l'escenari de referència i l'oferta que seria del 50%. No crec que això passi, els governs reaccionaran i, de fet, ja ho estan fent. Un 50% seria un col·lapse. En la II Guerra Mundial la producció va caure un 20% i, per tant, no tenim ni idea del que significaria. Segurament l'escenari més realista és el que implica fer inversions només per mantenir els actuals pous, i suposaria una caiguda en l'oferta del 20%. Crec que ens estem preparant per això, que és bàsicament una situació de guerra. I el que està passant amb el mercat del dièsel ja apunta que anem cap a aquella direcció i això implica restriccions i pèrdues de confort per a les societats occidentals i problemes reals de misèria i de gana al sud global. Per desgràcia aquest és l'escenari de referència només fins al 2025 i després ja es veurà. El que és evident és que tot el comerç mundial tal com està concebut rebrà un cop molt fort i patirà una disminució molt important, el que posarà en perill moltes empreses.

La gran esperança que ven la UE és la transició energètica, a la que s'hi aboquen grans volums de recursos. Més enllà que alguns investigadors, com vostè, alerten que aquesta transició té problemes perquè depèn dels combustibles fòssils i de minerals que són finits, hi veu certa bombolla?

Sí, i no és només l'Estat espanyol, és tot Europa i en menor mesura els Estats Units. Però penso que és una bombolla que està a punt d'esclatar, anem cap al final de les renovables barates. Hi ha moltes empreses del sector que no fan un duro i veuen com aquesta bombolla s'està exhaurint. Aviat es veurà com aquest model de transició és inviable i aleshores serà un moment de gran commoció perquè ho hem apostat tot a això i no tenim pla B. És inviable perquè no hi ha prou minerals, requereix un gran consum de combustibles fòssils, les pèrdues d'eficiència són enormes, etc... I si això no funciona, no hi ha cap pla B.

I hi ha alguna alternativa?

Aquí hi ha la mare dels ous, s'està plantejant un problema insoluble i s'està demanant als tecnòlegs i als científics que busquin una font màgica d'energia que pugui substituir perfectament els combustibles fòssils per continuar fent-ho tot igual. Tot l'esforç tecnològic està posat aquí, però, i si no existeix? De moment no s'ha trobat i sembla que probablement no existeix, però no hi ha pla B. A nivell científic i tecnològic tenim coneixements per mantenir un nivell de vida molt semblant a l'actual per a tots els habitants del planeta consumint la desena part de l'energia i els materials que es consumeixen a Catalunya avui en dia. Això es pot fer, però cal canviar el sistema econòmic. Això es pot plantejar? "No, això és implantejable", ens diuen. Ja va sent hora de girar la truita i canviar el debat, és a dir, no em demanis un impossible físic, veiem un possible difícil, evidentment, que requereix dècades.

Per tant, si volem una vida mínimament digna en un futur hem de canviar de sistema econòmic?

Efectivament, no queda més remei. Però és que tècnicament sabem com fer-ho per consumir molta menys energia i molt menys material sense que això comprometi realment la qualitat de vida de la gent, que tingui bona salut, estigui ben alimentada, tingui sanitat, infraestructures, educació, una ocupació digna... Però no es pot mantenir un sistema orientat a un consum creixent i a un creixement continu de l'input econòmic, això no es pot fer, perquè toparem amb límits. Però et trobes amb la negació dels estaments polítics i dels grans agents econòmics que no volen ni sentir a parlar d'això, però és d'això del que s'ha de parlar.

Hi ha molts models de consum diferents de l'actual que requereixen una inversió mínima. Tècnicament sabem com construir un ordinador que sigui pràcticament etern. Hem d'anar a un model no creixentista. També hi ha molt treball a fer a nivell de l'aprofitament de l'energia renovable, podem anar cap a models locals, no elèctrics, que no requereixin tant consum de materials escassos, minimitzen l'impacte ambiental, tenen millor rendiment, ... El problema és que segueixen els ritmes del planeta, no són escalables a l'infinit, no permet créixer, però permet estabilitzar-se. S'hauria de parlar d'això, sabem com fer-ho per ser sostenibles i estables al planeta. Si l'objectiu és seguir creixent, segurament és físicament impossible.